Hi havia una vegada uns nens que no volien guerra. Quan alguns es barallaven procuraven de separar-los i dir-los que no s’han de dir paraules lletges. Com que no deien el que ells havien fet, sols explicaven:
- Aquest m’ha fet això¡
- Aquest m’ha fet allò!
I, és clar, algun dia s’havien de demanar perdó però no és perdonaven.
Un dia uns nens i nenes van intentar que es perdonessin parlant, però no hi havia manera, fins que al final un li va dir a l’altre :
- Em perdones?
- Si! amics?
- Si! Som-hi, anem a jugar.
- A què?
- A la bomba
- D’acord. Vinga, qui s’hi posa?
- Jo!
- Molt bé, començo!
- Un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit, nou... s’apropa la bomba!- deu, onze, etc ... BOMBA!!!
- T’he enxampat amb la pilota! Et toca parar!
- D’acord, Pepito. Començo!
I així van jugar bé tota la tarda
- Adéu, fins demà a l’escola!
- Adéu!
Després de dormir profundament tot el vespre, va sonar el despertador:
“RIIINWGGG¡”
- Fill, que ja és hora de llevar-se!
- Ja vinc! Ja estic! Però, mare, i l’esmorzar?
- Ai! És veritat. Ja estic!
-Té, vinga!
-Anem!
- Mira, en Petito!
- És veritat. Puc anar amb ell?
- Si, però ves amb compte i entra a la classe a l’hora.
- Em piro! Hola, Pepito, on estaves?
- A la porta.
- I perquè no has entrat?
- Perquè m’havia despistat
- Ai, ai! Anem a classe
Així, cada dia anaven junts i van fer molt bona amistat que dura fins avui, encara que el conte s’ha acabat.
NAYARA
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada